dissabte, 17 d’abril del 2010

SANTA CROCE


El Davide, abatut, comença a recórrer un munt de carrers estrets, i finalment arriba a la fosca immensitat del Gran Canal. Avui la marea és prou baixa i les sirenes romanen mudes, fins i tot elles abandonen aquell Ulisses sense objectiu. Torna enrere i es confon de nou en el cabdell de passadissos de pedra i cases mig malaltes, d'escuts heràldics arrencats, en l'escenografia d'aquella ciutat on res no és el que sembla, on la fusta imita el marbre, on el paper imita la fusta, on l'origen dels títols nobiliaris es perd en un feix de bitllets i els turistes romanen bocabadats en veure senyals que indiquen, amb direccions contràries, el mateix destí.
"Santa Croce" a Mireia Companys, La incerta topografia dels somnis. Pagès Editors, lleida, 2009.

SAN MARCO


Des de dalt del Campanile de la plaça de San Marco -la guia, Joan, diu que l'única plaça, l'única que rep el nom de piazza, és aquesta; la resta de placetes que poblen la ciutat s'anomenen campo- el paisatge és espectacular. Després de compartir ascensor amb deu persones més, entre elles dos alemanys enormes que fan una intensa pudor de suat, la Carla sent que li roden el cap i l'estómac. Però quan surt a l’aire lliure i contempla les cúpules de la basílica de San Marco, l'harmonia de la llacuna, els sostres ataronjats que lluen sota la llum suau d’un sol cordial, es revifa de nou. Llavors sent també un cert mareig, però molt més proper a la síndrome d’Stendhal.
"San Marco" a Mireia Companys, Venècies. La incerta topografia dels somnis. Pagès Editors, Lleida, 2009.