Des de dalt del Campanile de la plaça de San Marco -la guia, Joan, diu que l'única plaça, l'única que rep el nom de piazza, és aquesta; la resta de placetes que poblen la ciutat s'anomenen campo- el paisatge és espectacular. Després de compartir ascensor amb deu persones més, entre elles dos alemanys enormes que fan una intensa pudor de suat, la Carla sent que li roden el cap i l'estómac. Però quan surt a l’aire lliure i contempla les cúpules de la basílica de San Marco, l'harmonia de la llacuna, els sostres ataronjats que lluen sota la llum suau d’un sol cordial, es revifa de nou. Llavors sent també un cert mareig, però molt més proper a la síndrome d’Stendhal.
"San Marco" a Mireia Companys, Venècies. La incerta topografia dels somnis. Pagès Editors, Lleida, 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada