Un mirall reflecteix l'altre, i l'altre torna a reflectir el reflex de l'altre, i així successivament, en una galeria de reproduccions infinites, cada vegada més petites, fins que al final, pensa l'Arianna, si algú pogués mirar l'última imatge reflectida, cada vegada més minúscula, no hi veuria res. Una galeria inacabable de miralls distorsionats fins al buit absolut.
"Dorsoduro", a Mireia Companys, Venècies. La incerta topografia dels somnis. Pagès Editors, Lleida, 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada